More

More. 1969.

  • Director: Barbet Schroeder
  • Duració: 117 minuts
  • Gènere: drama-ca
Sinopsi: Stefan és un estudiant alemany que arriba en acte-stop a París, on coneix a l'Estelle, una noia nord-americana de la qual acaba enamorant-se. Un bon dia, l'Estelle deixa París i Stefan la segueix fins a l'illa d'Eivissa, on descobreix que està relacionada amb un antic nazi que exerceix un gran poder sobre ella. Stefan i l'Estelle es veuran aviat immersos en el món de la droga.

Comentaris:

‘More’ és la pel·lícula més important que s’ha rodat a Eivissa i també una de les més conegudes. Va aconseguir un enorme èxit de taquilla en la seva estrena a França, el 1969, publicitant el nom de l’illa i ajudant a configurar-la com una de les destinacions predilectes del moviment hippie, convertint-se en una icona cinematogràfic de la contracultura de finals de la dècada dels anys seixanta. Encara que gran part de la popularitat de què va gaudir s’ha diluït, i actualment és recordada perquè el cèlebre grup de rock Pink Floyd va compondre la seva banda sonora, ‘More’ és una pel·lícula d’una notable qualitat artística.

La història de ‘More’, que mostra el procés d’autodestrucció per les drogues d’un home enamorat d’una dona, està inspirada, lleument, en una vivència personal del seu director i guionista, el francès Barbet Schroeder, i en l’algunes persones que el cineasta coneixia. A mode d’exorcisme, el mateix Schroeder apareix en l’escena final de la pel·lícula, acompanyant el fèretre on jeu mort per sobredosi, Stefan, el personatge protagonista. Schroeder enterra al seu propi personatge, enterrant simbòlicament una part de la seva biografia.

Gran part del guió de ‘More’ va ser escrit per Schroeder en un restaurant del port de Vila, a l’hivern de 1967. El cineasta coneixia Eivissa des de 1951, any en què la seva mare va comprar una casa a l’illa, situada al municipi de Sant Antoni. La casa havia estat construïda el 1935 i pertanyia al pintor suís Alexis-Louis Roche, amic de la família de Schroeder. A ‘More’ hi ha diverses escenes filmades en aquesta casa, que en alguns moments, serveixen al cineasta per mostrar el procés destructiu de la parella protagonista, a través de la pròpia textura erosionada de l’habitatge, la senzilla bellesa no va passar desapercebuda per al públic de l’època, com es pot comprovar en aquesta notícia publicada a Diario de Ibiza, al novembre de 1969: “en el Foment del Turisme s’ha rebut des de França una simpàtica carta en què el seu remitent diu que li agradaria llogar la casa o la xalet que apareix en la pel·lícula ‘More’ rodada a la nostra illa. Vol llogar-la per setembre de 1970. ‘More’ és una pel·lícula de la qual ja hem donat notícia, anteriorment, aquí. Tracta del problema de les drogues i ha estat estrenada recentment a França. Segons narrava per Poble, de Madrid, el seu corresponsal a París, Pilar Narvión, la nostra illa lluïa esplèndida i magnífica en el color de la pel·lícula. Ja ho sap el propietari de la casa. Si vol, la té llogada per a setembre de 1970. ”

A més de diverses escenes rodades a la casa familiar, a ‘More’ també es van filmar altres a l’hotel El Corsario, situat a Dalt Vila. L’establiment havia estat inaugurat el 1954 i els seus primers propietaris van ser el matrimoni format per Anna Von Österburg i René Fonjallaz, que també tenien una casa propera a la de la mare de Schroeder a Sant Antoni. Fonjallaz era un escriptor suís que havia pertangut al partit nazi. A ‘More’, l’hotel El Corsario apareix com el centre d’operacions d’Ernesto Wolf, el personatge nazi que trafica amb drogues. L’hotel també va servir com a residència per als components de l’equip de la pel·lícula, mentre van estar a l’illa.

‘More’ es va rodar a París, Eivissa i Formentera el 1968. Els plans filmats a les Pitiüses es van gravar durant els mesos d’octubre i novembre. El rodatge es va dur en secret per la presència de diferents escenes sexuals i de consum de drogues. En el llargmetratge de Schroeder hi ha nus integrals i un tímid trio sexual entre un home i dues dones, elements controvertits per a cinema de l’època. No obstant això, l’aspecte més polèmic de la pel·lícula és la manera naturalista i res adoctrinadora amb la qual es filma el consum de drogues. Segons Rafael Hereu, autor d’un interessant llibre sobre la censura a Espanya, les escenes eròtiques i sobre drogues, no apareixien en el guió de ‘More’ presentat a la Comissió de Censura, pel que es va autoritzar el seu rodatge a les illes sense cap tipus de problema.

En la producció de la pel·lícula van participar dos espanyols: Carlos Durán i Néstor Almendros. Duran era un cineasta vinculat a l’Escola de Barcelona que a ‘More’ va treballar com a ajudant de producció. Entre altres funcions, Duran va aconseguir gran part dels extres que apareixen a la pel·lícula. Casualment, un d’ells va ser l’escriptor nord-americà Clifford Irving, que a ‘More’ apareix llançant uns punyals. Posteriorment, Irving seria un dels protagonistes de ‘F for Fake’ (1973), el conegut documental d’Orson Welles amb una gran part del seu metratge filmat a l’illa.

Néstor Almendros va ser el director de fotografia de ‘More’ i també va exercir com a director artístic. La carrera de Ametllers va donar un gran salt gràcies a l’enorme repercussió que va tenir aquesta pel·lícula, convertint-se en un dels millors operadors de la història. En el seu llibre ‘Dies d’una càmera’ (1982), Almendros compte que per a rodar les escenes nocturnes i crepusculars, va portar de contraban 10 bobines d’una emulsió 100 ASA, de la marca Kodak, que encara no es fabricava a França. També utilitzava miralls per rebotar la llum del sol, aconseguint una il·luminació naturalista i sense distorsionar els colors. La fotografia de Ametllers va ser un dels aspectes més destacats per la premsa.

‘More’ es va estrenar al Festival de Cinema de Cannes de 1969, dins de la secció Setmana de la Crítica, obtenint excel·lents ressenyes. Per motius de censura, a Espanya no es va projectar fins a 1977, sent l’illa d’Eivissa el primer lloc del territori espanyol en el que va ser exhibida.

Comentari escrit per Enrique Villalonga, responsable de la productora audiovisual Filmótica.

Referències:

ALMENDROS, Néstor. Dies d’una càmera. Editorial Seix Barral, Barcelona, ​​1982.

HEREU, Rafael. La censura del guió a Espanya: Peticions de permisos de rodatge per a produccions estrangeres entre 1968 i 1973. Edicions de la Filmoteca, València, 2000.

Diario de Ibiza. 19 novembre 1969.

Entrevista d’Enrique Villalonga a Barbet Schroeder. 5 abril 2013.

Relacionats

  • FITXA TÈCNICA

  • Productora Les Films du Lonsange (França) y Jet Films (Luxemburg)
  • Director Barbet Schroeder
  • Fotografia Néstor Almendros
  • Direcció artística Néstor Almendros
  • Montaje Denise de Casabianca
  • Música Pink Floyd
  • So Jack Jullian y Robert Pouret
  • Repartiment Mimsy Farmer, Klaus Grünberg, Heinz Engelmann, Michel Chanderli y Henry Wolf