El cinema és ficció, però no deixa de ser un reflex de la realitat: la comunitat LGBTIQA+ al sector cinematogràfic

S’ha de viure la identitat que es sent sobre la que s’imposa

Des de sempre han existit diferents identitats de gènere i orientacions sexuals, però no des de sempre s’ha respectat aquest fet. Totes les persones que es sentien diferents al que és ser “normal”; és a dir heterosexual, estaven estigmatitzades i eren castigades per sentir el que sentien i per ser el que volien ser. Us situem una mica en context.

Amb anterioritat als anys 60, que va ser quan es va viure la revolució sexual, no existia cap terme comú que fos respectuós per als qui no eren heterosexuals; existia el terme “homosexual”, però ràpidament va adquirir connotacions negatives i sinònims com homòfil o gai. Aquest concepte es va generalitzar quan les lesbianes van començar a reivindicar també la seva identitat sexual i el feminisme, moviment que lluita per la igualtat de gènere i els drets homosexuals. Més tard es van unir a la lluita les persones bisexuals i transgènere, amb qui va haver-hi un cert xoc d’opinions en un inici, ja que a les persones homosexuals els va impactar que una persona pogués sentir-se atreta no només per un gènere sinó pels dos (bisexual) o que es sentís ser el sexe oposat al qual havia nascut (transsexual). Però tot va quedar en això, en un simple xoc d’opinions. El que va importar va ser la unió de totes aquestes comunitats per a defensar-se i representar-se davant la resta de la societat.

“Cada persona té el dret a estimar, vestir-se i ser qui vulgui ser sense que això sigui motiu de discriminació o agressió.”

Actualment, totes aquestes diferents identitats de gènere i orientacions sexuals es defineixen amb les sigles LGBTI (Lesbiana, Gai, Bisexual, Transgènere i Intersexual); i no només es refereixen a un col·lectiu sinó també a un moviment de reivindicació política que lluita per l’acceptació, el respecte i la protecció dels seus drets com a comunitat.

El moviment LGBTI, en un inici associat únicament al de la “comunitat gai” va ser reemplaçat per un més incloent, on totes les identitats sexuals tenien cabuda, tenint forta repercussió durant la segona meitat del S.XX i la primera del S.XXI. Això sí, després de grans lluites polítiques i socials al llarg dels anys, gràcies a les quals s’ha anat aconseguint la visibilització d’aquest col·lectiu.

Exemple d’això ho trobem a Espanya l’any 2005, durant el govern del socialista José Luis Rodríguez Zapatero; el Congrés dels Diputats va aprovar la modificació del Codi Civil perquè parelles del mateix sexe poguessin contreure matrimoni i tinguessin els mateixos drets matrimonials que les persones heterosexuals, incloent l’adopció, convertint-se així en una de les nacions més tolerants i avançades en matèria de drets de LGTBQ+, sent Pedro Zerolo, advocat i polític un dels activistes més importants d’aquest moviment de la història d’Espanya.

“Ells, que incansablement van batallar sent avantguarda per procurar una societat millor per a tots, van establir els fonaments per a tots els altres.”

Ciutadans unint-se a la marxa del moviment LGBTIQA+

Ciutadans unint-se a la marxa del moviment LGBTIQA+ en una de les moltes reivindicacions d’aquest. 

FONT: vive UVM

Com a curiositat, cal afegir que durant els últims anys hi ha hagut ampliacions de la sigla amb la finalitat d’incloure a altres identitats com a la Queer, és a dir, persones que rebutgen ser classificades per les seves pràctiques sexuals o el seu gènere, perquè volen viure sense etiquetes, doncs al no identificar-se no limiten la seva experiència com a persona, i als Asexuals (LGBTIQA+). A més, aquesta última adaptació fusiona a les persones Transgènere i a les Transsexuals en una mateixa lletra de la sigla (T); El símbol + s’utilitza per a incloure a totes aquestes comunitats que no es sentin representades amb les sigles exposades anteriorment.

“La lluita LGBTIQA+ ha ajudat a integrar a individus que d’una altra forma haurien estat marginats per la resta de la comunitat global.”

Es trenquen els estereotips de la comunitat LGBTIQA+ en el sector cinematogràfic: cinema fet amb molt d’orgull

Al llarg de la història del cinema hi ha hagut una considerable evolució en com s’enfoca la diversitat sexual. En un inici, les grans productores de Hollywood representaven als homosexuals de manera estereotipada (efeminats, extremadament amanerats…), perpetuant prejudicis establerts fins a l’arribada dels anys 80. Avui dia, això ha canviat totalment; ara podem trobar pel·lícules dirigides exclusivament al públic LGBTIQA+ i es mostren en elles personatges i situacions molt més realistes i coherents.

Al sector cinematogràfic es pot distingir entre el cinema de temàtica LGBTIQA+, que centra la trama de les pel·lícules en personatges homosexuals i la seva relació en la societat, i les pel·lícules amb personatges LGBT secundaris, en les quals la seva sexualitat no influeix com a tema central de la pel·lícula.

A continuació, presentarem cronològicament algunes de les millors pel·lícules precursores i més actuals LGBTIQA+ de la història.

Una de les primeres pel·lícules que va incloure a la comunitat LGBTIQA+ retratant l’homosexualitat masculina des d’un punt de vista positiu va ser “The Dickson Experimental Sound Film” (1895). El mateix podem dir de “Diferente a los demás” (1919), un llargmetratge considerat un dels precursors de la representació Queer al cinema i la temàtica central del qual gira entorn una parella d’homosexuals que s’enamoren, sent la seva relació rebutjada per les seves respectives famílies.

Escena de la pel·lícula “The Dickson Experimental Sound Film” (1895)

Escena de la pel·lícula “The Dickson Experimental Sound Film” (1895) en la qual apareix la parella homosexual ballant.

FONT: Wikipedia

Més tard, es va adaptar una obra de teatre rodada en 1931, donant lloc a “Muchachas de uniforme” (1931), la primera pel·lícula que va tractar obertament el lesbianisme. Aquesta es centra en la història d’una jove a la qual s’envia a un internat, on s’enamora de la seva mestra.

Durant aquesta mateixa època, al cinema es va començar a veure la representació de dones protagonistes que vestien amb roba masculina. Això ho trobem a pel·lícules com “Marruecos” (1930) i “La reina Cristina de Suecia” (1933).

Escena de Marlene Dietrich en la película “Marruecos”.

Escena de Marlene Dietrich a la pel·lícula “Marroc”.

FONT: RTVE.es

I no només això, doncs a partir d’aquí la comunitat LGBTIQA+ va anar expandint la representació dels seus gustos i creences com a: “Nuestros superiores” (1933) o “A un Dios desconocido” (1977). Films en els quals al llarg de la història apareixen homes homosexuals als qui els encanta maquillar-se i es senten identificats amb el classificat com a “femení”. No amaguen els seus sentiments i es deixen portar pel que senten encara que això els causi conseqüències.

A més, a través de pel·lícules i musicals com “Glen o Glenda” (1953), “Pink Flamingos” (1972), “The Rocky Horror Picture Show” (1975), “Los bingueros” (1979) o “A Wong Foo, ¡gracias por todo! Julie Newmar” (1995), es pretenia substituir els convencionalismes per accions que en aquella època estaven mal vistes per la societat com, per exemple, ser travestis o Drag Queens.

Escena de la película “Pink Flamingos” (1972)

Escena de la pel·lícula “Pink Flamingos” (1972) en la qual s’observa l’anteriorment exposat.

FONT: Quad Cinema

També es pretenia mostrar com sense l’acceptació per part de la comunitat de totes les identitats, aquesta es ressentia. Aspecte representat en pel·lícules en les quals el personatge Queer, per exemple, sofreix per la seva pròpia identitat a causa del possible rebuig, provocant en la seva vida conseqüències tràgiques com a “Los vulnerables” (1961), “Diferente” (1961) o “La muerte de Mikel” (1984).

Algunes de les pel·lícules que van causar un altre tipus de controvèrsies van ser “No desearás al vecino del quinto” (1970) “Una rubia muy legal” (2001), perquè es tracta de films en els quals s’associa a l’home homosexual a trets típicament femenins, exposats amb un rang d’inferioritat respecte al lideratge, poder físic i virilitat. I, com no podia ser d’una altra forma, trobem també entre aquesta mena de pel·lícules a “Entre tinieblas” (1983), una pel·lícula de Pedro Almodóvar que es centra en temàtiques polèmiques com les drogues, la prostitució o la religió.

Ara bé, tal com s’exposa en el títol de l’article: “El cinema és ficció, però no deixa de ser un reflex de la realitat”. Aquest aspecte també s’ha pretès representar en pel·lícules com “Las cosas del querer” (1989), protagonitzada per Ángela Molina. Es tracta d’una pel·lícula amb set nominacions als Premis Goya, en la qual un cantant homosexual, un pianista i la seva núvia s’uneixen per a formar un grup musical que triomfa fins que la realitat aristòcrata de Madrid arremet contra el primer per la seva condició d’homosexual.

Un any més tard a l’anterior es va gravar “Paris is Burning” (1990), un dels documentals LGBT més importants de la història del cinema en el qual es tracten les competicions de Drag Queens, va ser guardonat amb el Gran Premi del Jurat a Sundance.

Escena del icónico documental “Paris is Burning” (1990)

Escena de l’icònic documental “Paris is Burning” (1990) dirigida per Jennie Livingston.

FONT: i-D agazine

I, nou anys després, van aparèixer grans pel·lícules com “Boys Don’t Cry” (1999), un film basat en la història real de Brandon Teena, un home transgènere que va ser colpejat, violat i assassinat. La pel·lícula la protagonitza Hilary Swank, que va guanyar l’Óscar a la millor actriu l’any 2000 per la seva magnífica interpretació d’un paper transgènere; O “Todo sobre mi madre” (1999), un llargmetratge dirigit per Pedro Almodóvar i centrat en la temàtica de la transsexualitat. Va guanyar un merescut Óscar a millor pel·lícula i diversos Premis Goya a millor director, actriu protagonista i pel·lícula, a més dels Premis Globo de Oro, Premis del Cinema Europeu, entre molts altres.

Respecte al director espanyol més guardonat i reconegut a nivell internacional, Pedro Almodóvar, és necessari destacar com aborda per excel·lència temes candents i polèmics en totes les seves pel·lícules, tal com ja s’ha exposat anteriorment en algun cas, com l’homosexualitat o la transsexualitat.

D’altra banda, el lesbianisme al cinema es va començar a representar en 1931, però no va ser a partir de l’any 2000 en què es va començar a visibilitzar molt més. Així ho demostren pel·lícules com “A mi madre le gustan las mujeres” (2001), en la qual una mare comenta a les seves tres filles que està enamorada d’una dona, provocant en una d’elles una crisi d’identitat sexual; O “Habitación en Roma” (2010), en la qual dues dones, una russa i una espanyola, coincideixen en una habitació d’hotel en la qual es respira pur erotisme i sensualitat i ambdues ho accepten. Cal agregar que totes dos van ser nominades diverses vegades als Premis Goya.

Escena “Habitación en Roma” (2010).

Escena en la qual apareixen les dues protagonistes en la pel·lícula “Habitació a Roma” (2010).

FONT: RTVE.es

És necessari destacar també “Pariah” (2011), pel·lícula en la qual una dona afroamericana explora la seva identitat com a persona homosexual que s’enamora de la seva amiga. Amb això, lluita contra l’hostilitat rebuda per part de la seva família. No tracta únicament els temes com la identitat homosexual o el feminisme, sinó també l’autoestima i l’acceptació. No hem d’oblidar-nos tampoc de “La vida de Adele” (2013), una noia de quinze anys té dubtes sobre la seva sexualitat quan, inesperadament, s’enamora un dia d’Emma, una jove de pèl blau. Això provoca que hagi de passar pels prejudicis i estereotips de familiars i amics. Va guanyar els Premis BAFTA, la Palma d’Or a millor pel·lícula i el Premi FIPRESCI al Festival de Cannes en 2013.

Fins ara hem parlat d’algunes de les comunitats que conformen les sigles LGBTIQA+, incloent la transgènere. Però sobre ella és imprescindible nomenar “La chica danesa” (2015), un drama basat en la història real de Lili Elbe, coneguda com Einar Wegener, la primera dona transgènere a sotmetre’s a una cirurgia de reassignació de sexe. Va obtenir quatre nominacions als Premis Óscar, cinc als Premis BAFTA i molts altres més.

Finalment, volem destacar dos de les pel·lícules més recents sobre aquesta comunitat. La primera és “La Bella y la Bestia” (2017), que va ser la primera pel·lícula de Disney a representar explícitament a personatges LGBT. Com a protagonista trobem a Gastón i com a personatge secundari al seu amic Le Fou, exposat com a home homosexual enamorat del seu company. I, la segona, “Disobedience” (2018), dirigida pel cineasta Sebastián Lelio, qui va guanyar un Óscar i la credencial “aliat queer” després de llançar dues pel·lícules exemplars sobre la comunitat LGBTIQA+. Aquesta és una d’elles i tracta sobre dues actrius heterosexuals que protagonitzen a dues dones jueves homosexuals que s’enamoren després de retrobar-se anys després.

Tal com hem vist, la comunitat LGBTIQA+ apareix representada de diferents formes en gran quantitat d’obres cinematogràfiques. Cal destacar també que no sols es troba la representació d’aquesta comunitat al cinema, sinó també en sèries televisives com a “Veneno” (2020), una minisèrie dirigida per Javier Ambrossi i Javier Calvo, coneguts com Els Javis. Tracta sobre una famosa transsexual dels anys 90 coneguda com “la Veneno” i compta la realitat de la comunitat LGBTI a Espanya des dels anys 60 fins a l’actualitat. També la trobem a més sèries com: “Glee” (2009-2015), “The New Normal” (2012-2013), “Modern Family” (2009-2020), “Dinastía” (2017-actualidad), “Downton Abbey” (2010-2015), “Cómo defender a un asesino” (2014-2020), “Las chicas del cable” (2017-actualidad), entre moltes altres.

serie “Veneno” (2020) dirigida por Los Javis.

Tres dels mítics personatges participants en la sèrie “Veneno” (2020) dirigida pels Javis.

FONT: El Periódico

Finalment però no menys important, és imprescindible destacar com a actors i actrius, als qui se’ls ofereix representar en pel·lícules a persones del col·lectiu LGBTIQA+, deneguen la proposta perquè consideren que aquestes comunitats haurien de tenir l’oportunitat de participar i contar la seva pròpia història per ells mateixos. Com a exemple actual d’això trobem el de Halle Berry, a qui van oferir la representació d’un paper d’home transgènere i qui després de pensar realment les conseqüències de dur-ho a terme va decidir no fer-ho per tot el que s’ha exposat anteriorment.

La comunitat LGBTIQA+ a Eivissa: Ibiza Gay Pride

Centrant-nos ara en la nostra illa, volem parlar sobre una de les celebracions més importants per a la comunitat LGBTIQA+: el festival Ibiza Gay Pride, amb gran rellevància a nivell europeu.

Durant aquesta festa del Dia de l’Orgull Gai que sol durar cinc dies, es realitzen actuacions musicals i de Drag Queens, projeccions de curts LGTBIQA+ col·laborant amb el Festival de Cinema Ibicine, representacions teatrals, una gran gala de clausura i lliurament de premis que compta amb grans celebritats del món del cinema, entre altres.

L’objectiu principal és gaudir de l’ambient i espectacle i donar-li sentit a la vida, la llibertat i la tolerància de l’ésser humà. Així com a la igualtat, al respecte i a l’amor sota el lema “Una illa plena de color”.

Cal dir que el festival Ibiza Gay Pride enguany s’anava a realitzar del 10 al 13 de juny en quatre dels cinc municipis de l’illa, però per motius de seguretat i protecció donada la situació actual mundial causada per la crisi sanitària del Covid-19 s’ha decidit ajornar.

Ibiza Gay Pride aplazado.

FONT: Ibizagaypride.eu

És un esdeveniment que moltíssima gent està esperant amb ànsies. Però, tal com va exposar Antonio Balibrea, director del Ibiza Gay Pride: “Les noves dates s’anunciaran una vegada siguin definitives i consensuades, a més, «amb la resta de festivals de l’orgull gai que se celebren en tota Europa». 

¿Te ha gustado? Compártelo
Share on Facebook
Facebook
0Email this to someone
email
Pin on Pinterest
Pinterest
0Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on LinkedIn
Linkedin

No comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada