El cinema com a motor de canvi de la nostra societat

Què us ve al cap quan penseu en la paraula cinema? Potser que es tracta d’una forma d’entretenir-nos, passar l’estona i fins i tot d’escapar de la vida quotidiana durant un instant. I és cert. Però és important saber que, a dia d’avui, el seu significat no es queda aquí.

Parlem d’un concepte que va molt més enllà, perquè el cinema és motivació, és inspiració i en definitiva, és un conjunt d’imatges barrejades amb so a través de les quals es transmeten missatges, sensacions i valors que al llarg de la història han ajudat a la societat moderna a sensibilitzar-se amb diferents problemàtiques socioculturals, portant-les a la nostra realitat i actuant així com a motor de canvi.

Hi ha infinitat de llargmetratges que ens han fet reflexionar i que d’alguna manera han plantat una llavor a les nostres ments a través de les històries contades a la gran pantalla, que ens han remogut i que ens han fet veure la cara B d’una història que teníem molt clara… i és que la reflexió és una cosa que inevitablement va de la mà de cinema.

Tant si ens sentim commoguts per la seva mestria artística com si ens veiem afectats pel seu missatge, no hi ha dubte que les pel·lícules poden deixar un llegat que dura molt més que la seva projecció i en alguns casos fins i tot han promogut una transformació social real que ha derivat en diferents canvis de comportaments.

“El Gran Dictador” (1940)

“El Gran Dictador” (1940). “Emperador del món, el meu món”, deia l’actor ficat a la pell del tirà mentre jugava amb un globus terraqüi que li explotava a la cara.

Font: diezminutos.es

Pel·lícules que han deixat marca

Hem volgut fer un petit recopilatori d’algunes pel·lícules que han contribuït a diferents escales a desencadenar un canvi en el comportament d’algun sector de la nostra societat.

“El Gran Dictador” (1940), sàtira de Charles Chaplin sobre l’auge del nazisme, va mostrar all món els horrors que estaven tenint lloc a Alemanya, removent consciències i el seu discurs final és història del cinema.

Una altra pel·lícula d’aquesta mateixa època però d’un gènere completament diferent és “Bambi”, que després de la seva estrena l’any 1942 va fer que la quantitat de caçadors es reduís en un 50 per cent convertint-se així en símbol de la lluita pels drets dels animals.

“JFK” (1992), després de la seva estrena, el Congrés dels EUA va desclassificar anticipadament documents relacionats amb l’assassinat de Kennedy.

Tom Hanks va guanyar un Oscar amb la pel·lícula “Philadephia” (1993), on va representar a un personatge malalt de SIDA a una època en què morien centenars de persones per aquesta malaltia. Aquesta pel·lícula va ajudar a la societat a sensibilitzar-se davant d’ella, van apostar per aquest tema i la pel·lícula va passar a la història.

“Philadelphia (1993)”

“Philadelphia” (1993)

Font: Filmaffinity

Abordant de nou el tema de l’homosexualitat però des d’un altre context, tenim la joia de “Trevor” (1994) que narra el cas d’un noi de 13 anys marginat i maltractat pels seus companys fins al punt d’intentar acabar amb la seva vida. Després d’estrenar la pel·lícula, la seva directora va impulsar, amb l’ajuda d’experts en salut mental, una línia telefònica d’ajuda per a persones joves dins de la seva condició de LGTBI.

Tocant ara el gènere documental, recordarem tots l’enrenou que va produir “Super Size Me” (2004) en la qual Morgan Spurlock es sotmet a un mes de menjar a McDonald’s i l’espectador pot veure com això afecta la seva salut física i psicològica. Aquest documental va fer replantejar-se la dieta de molts i, algunes setmanes després de la seva estrena, la famosa cadena de menjar ràpid va començar un rentat d’imatge que dura fins als nostres dies (fins i tot van canviar el seu color corporatiu per un verd “més sa”).

Coneixeu la ‘Llei Rosetta’? “Rossetta” (1999), guanyadora de la Palma d’Or de Cannes, narra la història d’una noia de 17 anys amb pocs recursos que viu en una caravana amb la seva mare alcohòlica i la seva recerca desesperada de treball per a sortir d’aquesta precària situació. Després de la seva estrena, el Parlament de Bèlgica va aprovar la ‘Llei Rosetta’ per protegir els drets dels treballadors adolescents.

“Mar Adentro (2004)”

“Mar Adentro” (2004). Dirigida per Alejandro Amenábar i protagonitzada per Javier Bardem.

Font: Filmaffinity

“Mar Adentro” (2004), narra la història de Ramón Sampedro, un home tetraplègic que durant 25 anys va lluitar per aconseguir una mort digna i el cas va desencadenar un gran debat social.

Seguint amb exemples de cinema espanyol posem l’exemple de “Campeones” (2018), guanyadora d’un Goya a través de la qual es visibilitza i dóna veu a el col·lectiu de persones discapacitades.

El cinema transforma l’aula

Totes aquestes són només alguns exemples de pel·lícules que han estat promotores d’aprenentatge i que d’alguna manera han plantat llavors en la societat actual ajudant a la reflexió i reconeixement de problemàtiques humanes.

El cinema és informació, són pensaments, són actituds, normes i valors … està compost per factors molt importants en diferents àmbits: l’artístic, el social, l’econòmic, l’educatiu i el cultural.

Parlem, a més, d’un mitjà didàctic i pedagògic, ja que segons exposa Juan Manuel Méndez Garrido, escriptor i investigador sobre el consum de mitjans de comunicació, “els mitjans de comunicació, i en particular el cinema, actuen com a educadors informals”, és a dir, conté les eines i criteris essencials com l’actitud crítica i l’aprenentatge i interès imprescindibles per poder comentar que es tracta d’un mitjà mitjanament formal per utilitzar en àmbits educatius. Amb ell podem posar-nos en la pell dels actors i actrius i fins i tot reflexionar sobre els seus actes i comprovar si estem d’acord o no, tenint en ment l’acció que haguéssim dut a terme al seu lloc.

Presentació d’Aulafilm a l'Acadèmia de Cinema

Presentació d’Aulafilm a l’Acadèmia de Cinema. Amb l’objectiu d’apropar el cinema com a eina d’aprenentatge, es permet a tots els centres educatius d’Espanya a accedir a un catàleg de més de cent pel·lícules periòdicament.

Font: fotogramas.es

Un altre dels motius interessants que afirmen que el cinema no només té la funció d’entretenir, és el presentat per Saturnino de la Torre, escriptor, investigador i promotor i impulsor del Seminari de Cinema Formatiu, ja que exposa que el cinema consta d’una gran influència i poder sobre els espectadors, podent activar així les mentalitats i desenvolupar o millorar el comportament dels receptors.

En resum, tal i com bé conclou Iván Leal, periodista de Columna Zero, “es demostra que, tot i que hi pugui haver opinions diferents sobre el que és el cinema, la veritable essència del setè art és ser un mitjà crític, amb el poder polític, amb el sistema econòmic, i al mateix temps ser reflex de les desigualtats, dels col·lectius que pateixen i tractar de provocar canvis i transformacions, que facin progressar a una societat.”

Riccioto Canudo, el primer escriptor, poeta i crític cinematogràfic en descriure el 1911 a cinema com el "Setè art".

Riccioto Canudo, el primer escriptor, poeta i crític cinematogràfic en descriure el 1911 a cinema com el “Setè art”.

Font: blogs.20minutos.es

Nosaltres compartim tot el que s’ha dit. El cinema va més enllà de l’entreteniment, és ensenyament, és cultura, és … motor de canvi.

Voleu que parlem de més exemples?, afegiu les vostres opinions als comentaris, ens encantarà conèixer-los.

No comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.